"Parella: som els mateixos, però hem canviat", per Marina Vivó [Espai Gut]

En la vida, el canvi és quelcom inevitable: o bé es produeix perquè volem i ens el treballem o bé perquè, individualment o en parella, ens passen coses que ens fan canviar (per opinions o per aprenentatges nous, per exemple).

Quan estem en parella, si la relació és prou llarga en el temps és impossible que es mantingui com el primer dia. Ens agrada dir-nos el contrari i ens pot fer sentir bé, però no acostuma a ser cert.

Com moltes altres coses, això es veu més quan van mal dades. Quan han tingut lloc fets que han dolgut més un que l’altre, o l’han canviat. La situació més complicada és la que esmenta Brecht: quan un ha fet quelcom que ha dolgut o decebut l’altre. Com ho abordem? En moltes ocasions, hi ha parelles que intenten fer com si no hagués passat res. Ha passat alguna cosa que ha afectat profundament la relació, però, com que no s’ha trencat, es considera que no ha sigut prou greu i, per tant, es tira endavant.

En ocasions no s’entén que la relació ha canviat i que han aparegut nous elements, com ara la desconfiança, la rancúnia, la suspicàcia, el dolor, la intranquil·litat i, potser, fins i tot el xantatge. Qualsevol de les dues parts pot fer xantatge. La part dolguda pot fer servir el “perquè tu em vas fer… i jo segueixo amb tu, hauries de valorar-ho més”. La part feridora també pot fer xantatge amb “sempre estàs amb el mateix, si segueixes amb mi és perquè vols, per estar bé has de passar pàgina ja”.

Amb tot això, a consulta el que ens arriba és el dolor: del dany no prou reconegut, de la por, la vergonya i la culpa de reconèixer el mal fet. Perquè en moltes ocasions ens costa responsabilitzar-nos d’allò que fem i més davant d’aquelles persones a les quals estimem.

També ens trobem els efectes dels intents frustrats de seguir endavant i “tornar com s’estava abans”. I els dels xantatges, i de les pèrdues de respecte, si n’hi ha hagut. Ens trobem que s’ha perdut el focus en la relació d’afecte i potser s’ha convertit en una qüestió de qui té més raó i qui queda per sobre de l’altre.

Aleshores, amb això, què podem fer per tal de restaurar la relació? Pot ser difícil, però no impossible. Per tal de reparar la trencadissa, i per tant la relació, és necessari que hi hagi presents aquests elements:

• Comunicació. Potser la que abans no existia. No em refereixo a enumerar una vegada rere l’altra el que ha passat i assenyalant l’altre amb el dit. Vull dir la que surt des de la pròpia obertura cap a l’altre, dient com ens sentim, què ens ha passat i què estem disposats/ades a posar de part nostra per tal d’arreglar-ho.
• Respecte. Sense  respecte no hi pot haver amor. Respectar l’altre implica reconèixer els seus sentiments, no desprestigiar-lo, intentar no fer-li més mal  l’altre i deixar-lo anar.
• Generositat. Vinculada amb el respecte i amb l’amor. Generositat per admetre  que s’ha fet mal, tot i fer-lo sense voler, i per reconèixer a l’altre allò que sent, sense corregir-lo. La generositat ens permet posar els afectes per davant del nostre ego i del “jo tinc raó”.

Amb aquests 3 elements (a més de temps i paciència) podem reparar una relació malmesa. Molt probablement no serà la mateixa, -perquè en aquests processos nosaltres també canviem i també canvia la nostra visió de l’altre- ens coneixem més.

El conflicte en les relacions humanes és inevitable, pero dut amb voluntat de superar-lo, si és possible, ens pot fer créixer. I si és necessari, l’acompanyament des de la psicologia és una gran eina per tal de sortir del nostre petit metre quadrat de món i tenir altres perspectives.

Marina Vivó

Psicòloga