"Pedagogia Sistèmica o el mapa per tornar a casa. Primera parada: els ordres de l’ajuda", per Agustina Barsamian [Institut Integratiu Vallès]
Etiquetes: opinió | Temps de lectura: 3 minuts
[Opinió] Com sento formar part de la meva família? Quin lloc he estat ocupant? Quins membres del meu sistema estan exclosos? Quin és l'ordre d'arribada? Quins regals n'he estat agafant? Quina història estic repetint per salvar el meu sistema? Quins regals és hora d'agrair i de decidir no prendre?
Estava completament perduda. Havia plorat tant com no sabia que podia fer-ho. M'havia enfurismat tant com no sabia que seria possible. Havia maternalitzat tantes hores en solitud i treballat fora de casa amb un somriure dibuixadíssim i una esquena dreta, com no sabia que era capaç. Hi havia força en mi, era clar, però profundament desordenada. Hi havia amor en mi, també era clar, però profundament desordenat. "L'ordre ve primer, després l'amor", vaig llegir a la tapa d'un llibre.
El meu cap deambulava i connectava només a estones. En un instant de lucidesa, ho vaig saber: era hora de tornar a casa. Necessitava un mapa. Estava perduda en territori incert. Només l’havia de demanar a qui el tingués i agafar-lo amb la força que em quedava disponible.
L'Institut Integratiu tenia un mapa: un programa acadèmic complet, amb bibliografia profunda, professors experts, una modalitat completament online, en un horari còmode tot i estar a més de 10.000 km de distància, i una coordinadora àvida per fer equip amb cadascun dels i les alumnes. Hi havia un problema: no m'arribaven els diners. M’acabava de separar i feia malabars entre la cura del meu fill, la meva llar i la meva feina, intentant ajuntar totes les parts de mi mateixa. No m'arribaven els diners.
Vaig comunicar el que em passava a l'Institut i em vaig acomiadar, més que satisfeta d'haver-me animat a tornar a somiar. Sabia que existien alternatives, com demanar diners i endeutar-me, però no podria suportar un ítem més a la meva llista diària de coses pendents per fer, resoldre i tornar a fer.
Tot i això, de l'altra banda de l’ordenador em va arribar, una proposta inesperada: “Entenc les teves circumstàncies i respecto profundament el teu destí. Tenim un sistema de beques que et pot ajudar”. Una adulta acompanyant una altra adulta a pensar, de manera neutra, madura i ferma. Un regal que no deixaria escapar. Vaig preparar tota la documentació requerida mentre el meu fill feia migdiada, la vaig enviar i vaig esperar. Lluny de pensar en mi com una víctima de la meva abominable sort. No només em donaven el mapa, sinó que em miraven de prop. Em miraven com feia temps que ningú no em mirava.
Mapa i llanterna. Ja tenia tot el que necessitavai. I ara? Per on havia de seguir? Quina part del pantà havia d’il·luminar? Deu ser que em poden donar la mà per caminar? “No cal que et donem la mà. Tens un enorme sistema que ho farà. Benvinguda a l'aventura”.
Sense consciència, però sabent-me part d'un equip, m’hi vaig endinsar. Sense jutjar, només sostenint la llanterna, il·luminant el mínim, rescatant el mínim, com la vida mateixa que se m'ha donat.
Vaig aixecar les peces caigudes amb una força nova disponible.
Aprofito la sinergia i m’assec a escriure. Vinga!
Agustina Barsamian
Alumna de la formació de Pedagogia Sistèmica online de l'Institut Integratiu, des de l'Argentina.
Afegeix un comentari