"L'excés d'especialització, un mal que cal evitar", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

Get a Partner ens parla de L'excés d'especialització, un mal que cal evitar:

Hi ha paraules quan parlem de la direcció d'empreses que adquireixen connotacions positives o negatives, fruit de seguir determinades lògiques o en alguns casos, modes. De vegades té sentit el matís positiu o negatiu i, per tant, semblaria que la racionalitat s'imposa, però en d'altres senzillament el matís prové de seguir determinades modes temporals, i per tant la seva suposada bondat o negativitat s'ha portat a uns extrems totalment ridículs, donant consells a aplicar que fallen en el sentit comú més elemental. En aquesta ocasió, ens volem fer ressò d'una d'elles, l'especialització.
L'especialització i les seves bondats s'ha portat en l'administració d'empreses com un consell a seguir, sobretot quan es plantegen estratègies de cara al client. Es diu que tenir un cert nivell d'especialització s'associa a quelcom positiu, relacionat amb la credibilitat. En el fons, el raonament que hi ha darrere és que ningú es creurà que saps fer de tot, per tant és molt important que concretis què saps fer bé i, en conseqüència i per eliminació, què no. Les empreses s'han de basar en un avantatge competitiu que se sustenti en una determinada característica de la seva oferta que pugui solucionar una necessitat del client de manera diferent i millor que la resta de la competència. Però l'especialització realment no és positiva ni negativa sinó que depèn de com es contempli i si té sentit o no. I que l'avantatge competitiu s'hagi de basar necessàriament en un tipus o altre d'especialització és una fal·làcia que portada a l'extrem és absurda. Pot ser perfectament que una empresa basi el seu avantatge competitiu en ser generalista i en oferir un servei complet, més que no pas en especialitzar-se en alguna cosa. I és que a més, ser especialista en alguna cosa sense entendre quina és la visió més amplia de la realitat, pot ser fins i tot senyal d'incompetència flagrant i una excusa davant del client, només encaminada a treure'ns un problema molest de sobre. L'especialista habitualment treballa com si les seves capacitats es trobessin alineades només mirant un punt de vista, fa molt bé allò que sap fer i, de fet, sap molt bé el que ha après. Ara bé, la seva visió és "mono sinàptica", i per tant, posa a treballar les neurones en fila, però mai totes alhora. No mira la informació dins del seu context per tal de veure interrelacions no òbvies que poden ajudar a entendre el què passa. El què fa és estudiar-ho d'una manera molt precisa, fent una dissecció del problema i mirant-lo amb lupa. Això comporta que si l'explicació o possible solució no es troba allà, en aquell tros de problema, i és fruit de diverses qüestions alhora, difícilment trobarà la manera de solucionar-ho. En les professions on es requereix "seny" o intel·ligència pràctica per resoldre els problemes, l'especialització no ajuda a resoldre'ls, el què ens ajuda és la combinació de tècniques especialitzades però sobretot la seva anàlisi i fer una diagnosi general, que interrelacioni aquestes tècniques i les miri alhora. Però tot i això, cal tenir present que actualment l'especialització és tendència, i no trobar-se especialitzat en res pot donar-te una pàtina vintage que no t'ajudi a prosperar. Per tant, quan diem que som generalistes, sempre hem de tenir a mà una justificació adequada, per fer-ho creïble. Ens porta a especialitzar-nos una idea d'eficiència, pensar que en dividir el problema en parts aquestes es podran resoldre de manera separada i més ràpidament, però la realitat indica que la solució moltes vegades es troba en el conjunt, per tant l'especialització pot resultar atractiva per eficient, però ser totalment ineficaç.