"Conèixer les normes de joc gràcies a la pedagogia sistèmica", per Ariadna Castellà [Institut Integratiu Vallès]

[Opinió] Durant aquesta formació de pedagogia de l’Institut Integratiu han passat moltes coses, i una de les més importants ha estat el camí cap a la construcció de les normes que ara em donen seguretat i que em fan sentir que el meu lloc professional està nodrit.

Podria dir que abans no coneixia les normes de joc de la meva feina i tampoc els donava importància, i ara en soc conscient i, encara més, les honro, ja que sento que m’ordenen i m’esclareixen la visió tant a l’hora de liderar com de crear i construir, i tot això saneja el sistema.  

En primer lloc ha estat un procés de reconèixer-me i validar-me, de simplificar en una imatge el que hi ha sense entrar en verborrea mental, que és on m’acostumo a perdre. 

Gràcies a les dinàmiques de diagnòstic he pogut anar veient com em relaciono amb el sistema. Quins llocs ocupo, quines són les meves fortaleses i debilitats. 

Aquestes dinàmiques agafaven més força quan hi sumàvem el marc teòric. Sí, poder veure que jo tinc un lloc en el sistema, que tinc els meus drets i els meus deures m’ha donat força. Potser alguna persona ja ho sap, però poder-ho sentir aporta un nou esglaó en el meu camí, tant en l’àmbit personal com professional. Moltes vegades acompanyem persones (alumnat, professorat, famílies i persones usuàries) que no senten el seu lloc en el sistema i és molt interessant poder tenir eines per acompanyar-les a agafar-lo. I passar pel propi procés de reapropiar-me del meu lloc, validar-lo i honrar-lo em dona eines per acompanyar aquestes persones a ocupar el seu. En el meu cas, una de les grans eines que he descobert ha sigut poder veure l’altre sense judici, poder acceptar on estava, poder reconèixer les lleialtats del sistema del qual formava part, un camí que comença fent explícit i que, quan la persona està disponible, es poden fer passos per anar avançant. Tant els processos educatius com els processos terapèutics, per a mi han agafat un altre color ara que puc fer callar la veu de l’exigència per poder connectar amb la veu de l’acceptació, la compassió i la pau.

En segon lloc, he agafat claredat per posar límits als altres i ressignificar que els límits no venen des de l’agressió, sinó des de l’amor, l’amor per una mateixa i també per les altres persones, ja que posant límits també els ensenyem que fer-ho és un dret legítim i, per tant, saludable. Això de viure en societat és un regal i, a vegades, un regal complex. Com se sap on acabo jo i on comença l’altre? Gràcies a les reflexions sobre l’equilibri i el donar i el rebre, he pogut reflexionar sobre això i he pogut construir relacions més sanes i ordenades amb les persones del meu equip.

He pogut enfocar les eines que ja tenia per poder ordenar, poder explicitar. Moltes vegades funcionem amb unes normes implícites, que no hem expressat i que fins i tot no són nostres. He pogut veure la importància de parar i revisar: per què fem això? Que cadascú pugui expressar quina és la seva realitat, que cadascú pugui agafar compromisos i responsabilitats que vagin alineades amb les seves il·lusions.

He pogut decidir on vull posar el focus. En el meu cas, decideixo fer-ho en les cures i no en la feina. Parteixo de la base que si les persones estem cuidades podrem realitzar la nostra feina des del plaer i l’entrega.

Aquest procés d’aprendre a dividir, a repartir, a fer que cadascú pugui entomar allò per a què es veu està sent un camí molt interessant i, alhora, ho fa tot més fàcil.

En tercer lloc, poder entendre la profunditat de la jerarquia. Poder veure que cada lloc té les seves funcions i que no n’hi ha unes més mereixedores que altres. Totes són importants i formen part d’un engranatge més gran. Tot aquest viatge m’ha permès poder agafar el meu lloc i les meves funcions amb força. A vegades veiem pares i mares que ocupen el lloc de fills i filles per por a la jerarquia; a vegades veiem coordinadors que no posen límits als claustres potser perquè no han practicat prou les funcions o perquè ni tan sols han pogut parar a sentir-se. Sí, els coordinadors tenen més funcions que les altres persones, però no per això tenen el dret de no escoltar o trepitjar, sinó que tenen més responsabilitats. 

En quart lloc, parlar de la màgia que es produeixi quan jo agafo el meu lloc. He pogut viure en primera persona com el fet que jo em mogui fa que les altres persones del sistema també es moguin, i passa d’una forma tant orgànica com sorprenent. Algunes vegades pot ser molt frustrant veure que les altres persones no fan el que els tocaria, o no cuiden o no… Des de la sistèmica he pogut connectar amb el que sí que puc fer i des d'aquí m’ocupo del que realment em pertoca, sense entrar en judicis, ni crítiques, sinó des de la responsabilitat de l’acció, d’allò de què sí que puc ocupar-me i no preocupar-me. I, des d’aquest nou lloc, a la gent del meu voltant li ha tocat moure fitxa. 

En cinquè lloc, la no justificació. Ha sigut una formació on poder connectar les meves intuïcions amb un marc teòric que em reafirma i em genera confiança i seguretat. I això m’ha aportat més força a l’hora de construir les activitats, de dissenyar les accions i d’explicar el que faig.

En conclusió, gràcies a la pedagogia sistèmica he pogut sortir d’embolics mentals, veure que menys és més, veure els meus fantasmes i abraçar-los, i no deixar-me moure per ells. M’ha donat una nova visió per poder mirar la vida i ser la meva pròpia constructora en la feina. He deixat anar cosetes per guanyar-ne més.

Ariadna Castellà Sociats

Ex-alumna de l' Institut Integratiu Vallès