'Estima’t a tu mateix com estimes els altres', per Montse Boguñá
Etiquetes: Ricardo i Montse, psicologia, opinió | Temps de lectura: 5 minuts
OPINIÓ | A aquells que sou catòlics, o heu tingut contacte amb aquesta religió, us sonarà aquesta frase però a l’inrevés. I diria que en el sentit original és una sentència que ha fet una mica de mal. Estimar els altres semblaria una bona cosa, però què passa quan girem la frase? No us sona a egoisme? I això deixa de ser bo? D’altra banda, avui dia sonen molt dues paraules que semblarien una fita a aconseguir si vols arribar a ser feliç: assertivitat i autoestima. A la meva consulta també ressonen sovint... I, encara que les tenim ficades al cap, no sé jo si els atorguem el mateix significat.
L’ús de la paraula assertivitat és quelcom recent, de la primera meitat del segle XX, i es referia a defensar els propis drets sense menysprear els dels altres. Com ja segur que heu pensat, per a això cal tenir drets i no fa tant que en parlem, o sigui que en disposem. I potser aquí mateix hi ha la trampa: qui atorga els drets? Hom podria pensar que els tenim pel fet de pertànyer a una comunitat, però alhora ens adonem que els guanyem o els perdem en funció de les circumstàncies, i més ara mateix. O sigui que depenen d’altres? I encara podem anar una mica més enllà... Si s’han de defensar és que algú els ataca! I què vol dir “no menysprear els dels altres”? Quins tenen? I seguint aquest raonament podem arribar a pensar que es tracta només d’aquells que els altres defensin com a seus.
És possible que, per tot aquest embolic, el seu ús canviés fins a definir-se com un estil de comunicació situat entre dos pols o dues maneres extremes de comunicar-se: l’agressivitat i la submissió. En la primera, la persona situa els drets només en ell mateix i parteix de la premissa que, si no sotmet els altres, seran ells qui el sotmetran. Des de la segona posició, el conflicte és vist com quelcom a evitar i res sembla prou important com a raó per rebel·lar-se i/o reivindicar uns drets que no s’és conscient de tenir. Si us hi pareu a pensar, sembla el mateix llop amb dues pells: si tu no perds, jo no guanyo, o si tu no guanyes jo hi perdo. Però encara hi ha una tercera manera que combina les dues, la passiva-agressiva, que utilitza l’aparent submissió com a patró fins que, sense que la causa sembli prou important, de cop, i com a sorpresa, l’agressivitat apareix en forma de retret que busca fer mal, com a mínim tant com la persona sent després d’haver-se empassat un munt de gripaus. I, finalment, l’assertivitat com un estil que mostra respecte als altres sense perdre’s el que un mateix es dóna, en la mateixa proporció. És a dir “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”.
I és aquí, al meu parer, que aquesta paraula entronca amb l’altra de què parlàvem, l’autoestima, que com el seu nom indica es tracta de l’estima que et tens “tu a tu mateix”. Però això que semblaria senzill al paper, deixa de ser-ho en la pràctica. Quan pregunto, a aquells que vénen a la consulta dient que tenen un problema d’autoestima, què els fa pensar que el tenen, les respostes acostumen a apuntar els altres: no m’atreveixo a parlar perquè em temo que es riuran de mi, no sóc capaç de dir que no quan algú em demana quelcom, penso que els altres són millors que jo, etc. Llavors jo els apunto que això em sona a heteroestima, que no és un terme acadèmic, però que representa millor el que m’expliquen. El valor que hom es dóna, també anomenat autoconcepte, acostuma a dependre molt de les habilitats i capacitats que un s’atorga, i sol estar en funció de l’èxit que ha tingut en diverses actuacions. I aquest èxit sol necessitar algú que te’l ratifiqui, ja siguin els referents de la teva infantesa, els amics, els caps, o aquelles persones que han constituït i constitueixen la teva quotidianitat. Ja ho deia aquell savi: una cosa és la teoria i l’altra, la pràctica.
Llavors ens trobem amb una pregunta... que ve primer, l’autoestima o la comunicació assertiva? Doncs us he de ser sincera: no ho sé. Sembla que si hom té un alt concepte de si mateix no sentiria tanta necessitat de defensar-se, perquè rarament es sentiria atacat. Però també pot passar que aquest alt concepte li vingui donat perquè l’ha basat a atacar els altres i sortir guanyador. I és que l’agressivitat té això, que al principi funciona i només és més tard que et pots adonar que el que aconsegueixes és fer por i que la gent s’aparti, tant la que estimes com la que no. I, d’altra banda, la submissió pot semblar no conflictiva, però va minvant l’autoestima i dota els altres de totes aquelles qualitats de les quals un mateix no es reconeix portador. I si un es comunica assertivament, encara que sigui com a estratègia, puja l’autoestima? Doncs potser sí, perquè el fet de ser capaç de respectar-te sense perdre el respecte als altres millora el concepte que tens de tu mateix i, per tant, l’autoestima. Però tingueu en compte que, com deia Watzlawick, un mestre de la comunicació, “és impossible no comunicar”. És a dir, no és el que diem, sinó com, quan i on ho diem, o fins i tot el que no diem.
Autora: Montse Baoguñá.
Article original publicat al diari La Torre del Palau.